Fragments d’un camí que no té retorn

Va obrir els ulls per primer cop, rodejat de mils de núvols de colors,
i aposentat en tous coixins es va fer el centre d’un món;
rebé l’alè de somriures llunyans i màgics sons arribaven fins el seu llindar,
i els seus llavis encara, segellaven secrets abismals...
Dansava ebri de dansa, descobrint els seus espais,
i la seves ànsies no reconeixien ni el futur ni el passat!

El seu cos va anar creixent i poc a poc anava fent-se més present,
tirava coses a terra i rondinejava de valent,
assajava d’aixecar-se i d’aguantar-se dret sense saber com,
i queia una i altra vegada, i provocava l’esglai de tothom.
Imitava i repetia, articulava alguns sons,
i aprenia quin sentit tenia cada paraula que es deia dins del seu entorn.

Va transcórrer algun temps, i va entrar a formar part del món dels grans:
àmbits nous ja besllumava i es mostrava inquiet i vacil·lant;
tenia tota l’energia, tota la força, tot el temps, tot el cabal,
també la inexperiència de no saber tot el que això val.
Era quan li deia a l’estimada: és per tu que brillen els estels!
que m’encisa la lluna, que s’eixampla la terra, que s’engrandeix el cel!

I poc a poc es concretaven algunes de les seves aspiracions,
i algunes altres s’encallaven, no sabent del cert per quines raons.
Tot corria més de pressa i pels problemes ja hi trobava solució,
i el que és irreconciliable ho transformava en creativa oposició.
Era quan recollia alguns treballats fruits,
quan la vida l’atrapava, no podent menys que sentir-la en plenitud!

El seu pas s’ha anat “pausant”, però el seu cor es deleix per seguir bategant;
darrera seu hi té una història, i una consciència que s’ha anat forjant:
la joia i pau que ha anat fent seves, l’astúcia que els entrebancs han esmolat...
Però mai potser ha sigut com ara que manté un esguard tan deslliurat!
Dansa ebri de dansa, recorrent subtils espais,
I les seves ànsies ja ultrapassen el futur i el passat!

 

Tu bé ho mereixes tot

1- Amb pocs pams d’alçada, sense arrugues al front,
amb poc temps de ruta, ets nouvingut en aquest món;
joguina de mares, germanes i amics,
els uns et pentinen, altres et fan el llit.
Tu que al somriure, transformes el món!
tu que al mirar-nos, tot sovint ens confons!

2- Tens tota una vida, tens tots els colors:
seràs astronauta, ministre o pintor,
seràs sentinella, en vigília, despert,
seràs gran poeta de tot l’univers.
Tu que ets esperança de tants i tants precs!
tu que en posseeixes mils, de grans secrets!

3- Tu no tens cap culpa dels nostres errors,
de la fràgil torre feta sense esforç;
reclam de tendresa, penyora d’enyor,
les fades t’estimen i et gronxen la son.
Com un anxaneta, ets per l’últim toc!
com un anxaneta, tu bé ho mereixes tot!


Deixa’m dir-te tresor vivent!
Sí, deixa’m dir-te estel d’orient!
Símbol de riqueses que tant hem oblidat!
Símbol de riqueses que hem oblidat!

 

Captius i protectors del nostre amor

Què ens importa qui ets tu, i qui soc jo, i allò que fem...,
quan sabem que ens estimem?

Quan volem tenir-nos a prop per poder donar-nos-ho tot;
per a robar-nos oblits i pors, i fer ple el goig...
I quedar tant sí com no, atrapats els dos,
captius i protectors del nostre amor!

 

Perquè siguin alegres els teus ulls

1- T’estendré una estora de pètals de flors,
de les plantes més exòtiques que hi ha en el món;
estendré l’estora per on passin els teus peus,
adolorits pel pes d’aquest nostre temps.
Perquè siguin alegres els teus ulls
i perquè tinguis un clar i feliç demà!

2- T’enviaré els poetes i missatgers amb molt de zel,
perquè coneixen l’embriaguesa d’una nit d’estels;
enviaré els poetes a tot el llarg del teu camí,
i que t’omplin d’aquell alè que enforteix l’esperit.
Perquè siguin alegres els teus ulls...

3- Vetllaré cada instant perquè sigui fecund i grat,
sense por a la tempesta i al fort embat.
Vetllaré cada instant, per si t’arriba aquell perfum,
que és tresor inesgotable, benestar profund.
Perquè siguin alegres els teus ulls...

 

Cantata de duet en tres temps

Era hivern i era un capvespre, desproveït d’obligacions,
tan sols ganes de veure’t i anar junts a fer algun tomb;
entre pins, roures i alzines, vingué la lluna i ja fórem tres,
i el fred que no sentíem, fou el quart en el festeig.
Se m’enduia el teu somriure, m’enredava amb els teus cabells,
assajava introduir-me per sota dels teus jerseis.
Cel i terra quiets i en calma! Tot estava talment sospès!
del que “entretrenàvem” abrigant-nos en un bes.
Moments que no tenen còpia, no són altres i es recullen humilment!
I no deixen residus pendents, viatgen dins del temps!

Tan ens era el temps que feia, i a on anar si era plegats,
vora el mar, platges disteses; terra endins, pels camps sembrats;
tan li feia si era a casa, o de viatge i en el hotel,
no hi havia manera de concloure el nostre anhel!.
Ens donàvem temps i vida i un esbós per un destí,
i el demà que se’ns obria estava en pau amb tot l’ahir.
Poc a poc tot convergia bategant a un ritme precís
que ens gronxava i ens unia en el intent del ser feliç.
Moments que no tenen còpia, no són altres i es recullen humilment!
I no deixen residus pendents, viatgen dins del temps!


Junts vam viure tantes coses, mentre silent corria el temps,
encerts, dubtes, dolors i joia, ja son records, pàl·lids presents;
Junts vam fer tot un tros de vida, que com tot, també tingué una fi,
i arribats a una cruïlla encaràrem distint camí.
Fou estrany el desunir-se i posar distància entre tots dos,
i agrair la companyia, que havia omplert ànima i cos.
Cel i terra quiets i en calma! Tot estava talment sospès:
uns pocs mots, una abraçada, bona sort!, i ja res més!
Moments que no tenen còpia, no són altres i es recullen humilment!
I no deixen residus pendents, viatgen dins del temps!

 

Petita dea

Petita dea!, petit far encès,
fes-me de guia per mars i deserts!
Petita dea!, sóc pobre i convers,
Obre’m les portes, mostra’m el teu univers!

Digues-me per què em fascina!, vine! i deixa’m saber,
si el que predomina és la rosa o l’espina,
el dolç que enverina, o efluvis que segresten el voler,...
o la medecina que tot bé encamina,
que el mal il·lumina, i triomfa, engrandint tota fe.
Petita dea!, petit far encès, fes-me de guia per ...

Mostra’m la disciplina dels astres del teu cel!,
si es que en tu combina la noble heroïna
que vetlla i esbrina designis bressolats pels estels,
o la maga endevina que atzars determina,
o la peregrina, o l’amant d’aquell amor més fidel.
Petita dea!, petit far encès, fes-me de guia per ...
Petita dea!, petit far encès!

 

Isabela

Quizás algún día nos volvamos a ver,
y todo permanezca tal como lo dejamos la última vez,
y el aire sea el mismo y nos acoja el atardecer,
y unos colores tenues nos envuelvan con placidez.

Isa, Isabela, el viento me trae el ondear de tus cabellos
Isa, Isabela, de pronto aparecen tus ojos traviesos
Isa, Isabela, pareces cerquita i a la vez tan lejos....

Puede que con el tiempo, tu imagen se aleje de mí,
puede que la distancia deforme el recuerdo que tengo de ti,
quizás nada permanezca y puede que sea mejor así,
y aunque sin darme cuenta me encuentre pensando en ti.

 

Si després de dir-nos adéu

Si després de dir-nos adéu te’n recordes de mi,
no ho facis amb massa elogis,
però i tampoc veient només el que és dolent.
Que no sóc ni un àngel ni un dimoni,
no sóc un heretge, i tampoc vaig per sant;
ni molt boig ni gaire assenyat,
un poc màrtir i un poc farsant...
De tot una mica i de segons què, bastant!

Si després al cap del temps, algú et diu
que m’he rodejat d’aduladors,
o que m’he aïllat de tots.
Perquè m’he tornat pacifista,
o un terrible i sanguinari criminal,
un setciències o un capsigrany...
Potser que el que et diguin sols sigui inventat,
però també potser que tingui part de veritat!

Si un dia ve al cas i jo parlo de tu.
No ho faré amb massa elogis,
però i tampoc veient només el que és dolent.
Perquè tu ets un àngel i un dimoni,
tu ets un heretge, i ets el més gran sant!
ni molt boig ni gaire assenyat,
un poc màrtir i un poc farsant...
Tu com jo ets de l’espècie dels Humans!

 

A vegades no és casual res del que passa

A vegades no és casual res del que passa,
tot va seguint un subtil ordre sagrat;
silenciosament el destí avança
i teixeix amb mà invisible els fils dels esdeveniments,
i els destria o bé els enllaça, “astuta i sàviament”.

A vegades el trobar-se és retrobar-se,
tot flueix i és fantàstica la realitat!
Quin goig és llavors acompanyar-se
al compàs del donar i rebre, del fer i del deixar fer,
del apropar-se o distanciar-se tot jugant al ser o no ser.

Com m’agradaria que féssim junts el camí,
tot el que ens quedi de vida, tot el que doni de si.
Com m’agradaria que estiguessis amb mi,
creant sentit a la vida, copsant el que ens vol dir.

A vegades no és casual res del que passa,
tot flueix i és fantàstica la realitat!
silenciosament el destí avança
al compàs del donar i rebre, del fer i del deixar fer,
del apropar-se o distanciar-se tot jugant al ser o no ser.

 

Inesperat tresor

T’he buscat per camps i viles,
dalt dels cims o vora el mar,
en el circ d’astres i estrelles,
o en la més detestable i sòrdida de les absurditats.

T’he esperat obrint el dia,
esgotat el temps passat,
expectant, destil·lant vida,
extraient les essències que potser són també del teu grat.

T’he somiat, tan em delia!
que el meu son has desvetllat.
i ja despert, vagant sens fita,
t’he sentit com absència o presència fent camí al meu costat.

Oh! Ai, ai, ai amor!,
Com pot ser que buscant-te, sigui jo qui ha estat trobat?
Com pot ser que esperant-te, sigui jo el qui ha arribat?
Com pot ser que somiant-te, en el teu somni he despertat?
...tot nu, com si fos nat,
en el teu somni he descansat!

 

Cobdícia de viure

Sé que sóc nascut de les estrelles,
com tu, que potser no ho saps.
He esperat quinze mil milions d’anys per viure.
Qui els pot comptar?

No m’interessa la seguretat, no busco plaer, ni vull honors,
ni el que només són compensacions que la vida m’ofereix o em don.
Tan sols la vida és tot el que em cal:
la vida com la llum de la mort, la mort com l’ombra de la vida.

Estimo tant la vida que sols vull tenir coratge, poder-la encarar;
malgrat la meva petitesa i soledat, tota sencera me la vull xuclar.
I quan s’acabi no em vull deixar morir
Vull rebentar! Per tornar-hi...sense ni tan sols qui era poder recordar.

Sé que sóc nascut de les estrelles,
com tu, que potser no ho saps.
He esperat quinze mil milions d’anys per viure.
I ara amb la vida, tot jo em vull fusionar!

 

Inici