Viatjant amb Albinoni

Viatjant amb Albinoni, Chopin, Haendel i Mozart
accedia a uns universos que els cosmòlegs no han trobat,
i no han vist ni amb telescopis ni amb satèl·lits programats,
perquè es creen espontanis quan s'escolta amb els ulls tancats:
suites, mazurkas, sarabandes, obertures o nocturns,
misses, marxes, danses o altres clams de festa, vida i llum
concerts per flauta, piano i oboè,
tenors, sopranos, en fa sostingut, la-do-re
 

Obeint la melodia i atrapat per el compàs
es bastia una harmonia que omplia el que era escàs;
i dels abismes emergien sensacions obrint-se pas,
i emocions alleugerides que no duien ja cap llast.
El sentit d'algunes notes preparava un desenllaç,
i explotant com supernoves creava nous mons solars,
plens d'energia i batecs vibracionals,
àvids per ser i expressar tot el seu potencial.
  

Viatjant amb Albinoni, Chopin, Haendel i Mozart,
Telemann, Straus, Vivaldi, Paganini i el gran Bach,
m'indicaven les grandeses d'alguns àmbits oblidats
i de com els amors vencen totes les adversitats.
Em mostraven la bellesa que sosté la realitat,
i l'encaix que cels i terra tenen amb la humanitat,
jocs d'aparences, multi diversitats,
on les fronteres no hi son, i tot està entrellaçat.

 

Pirene

T'he vist sempre de teló de fons, des de molts indrets de la meva terra,
retallant un tros de cel, amb formes dolces o esquerpes;
Segons com et toca la llum et fas blava, grisa, violeta,
blanca quan arriba el fred; sovint els núvols et festegen.
Oh Pirene! Oh Pirene! 

T'he volgut conèixer millor recorrent les teves carenes,
travessant ports i amples valls; tens amagades mils sorpreses!
Pel camí em vas descarregant de les meves glòries i penes,
m'encoratges a seguir endavant, i poder rebre el que comença.

Veus passar generacions, costums, vivències...
tot canvia i se'n va, queda la teva presència!
Ara que ja és tot postís i que el llustre enlluerna
i no està clar el que és genuí, queda la teva presència!

Per entre els cims el sol em fa l'ullet, promet que el dia s'ompli de gestes,
l'aigua dansa i fa salts vitals, desprès reposa i s'assossega.
Oh Pirene! Oh Pirene! 

Algunes roques i alguns relleus són incomparables obres mestres,
alguns paratges tens ajardinats; portes molts segles de destresa!
alguns arbres morts sense tristor són escultures d'una gran bellesa,
alguns altres viuen no saps com: semblen uns anacoretes! 

Veus passar generacions, costums, vivències...

També a vegades t'he maleït per les teves vessants tan dretes,
pel fred, el vent i els certs perills; però sempre he tornat a veure't!
Quan tothom baixa a nivell del mar, jo m'enfilo a les teves esquenes,
faig pessigolles en la teva pell, potser somnio el que tu penses...
Oh Pirene! Oh Pirene!

 

La Mentida

Assajades i fingides aparences
que simulen lleialtats, que són absents,
i res no abriguen! tan sols disfressen
els vils enganys amb maquillatges convincents.

Insidioses i indignes estratègies
rera un rostre que pretén mostrar-se diligent,
i que oculta amb displicència
el doble joc enverinat i malvolent.

Queden les paraules esgarrades pel menyspreu!
queden com una ombra que es passeja sense veu!
i es fa desert, i un buit que ja no es treu!
i cauen els ponts d’enllaç de camins de conreu...


Dissortades i malmeses innocències,
atrapades en torçats planejaments,
i que observen com es falsegen
tractes i fets, sense el més mínim mirament.

Queden les paraules esgarrades pel menyspreu!
queden com una ombra que es passeja sense veu!
i es fa desert, i un buit que ja no es treu!
i cauen els ponts d’enllaç de camins de conreu...

 

Que el sol m’atorgui audiència

Que el sol m’atorgui audiència cada dia pel matí,
i que en la seva presència pugui mostrar el millor de mi.
Que en la nit, lluna i estrelles em facin lloc en el seu llit,
i pampallugues juganeres se m’enduguin tot el neguit.

I que els arbres i muntanyes
em diguin: “Estem aquí”!
“També fem aquest teu viatge,
que és el de tots i el nostre fi”!

Que el demà prou bé s’abstingui d’oferir-me algun paradís,
més val que tot jo em retingui, per si em sorprèn l’instant precís.
I que impossibles i utopies abracin el meu esperit,
contagiant-me rebel•lia contra el que està sempre adormit.

I que la vida guanyi en vida,
faci més gran el seu festí,
tot jugant a veure si es possible
fer-li trampes al destí.

 

Què sostreu i què aporta?

Segons ens conta la història, fa molt temps que va emergir
el desig, el dret, la força de regir el propi destí.
I fou lloable aital victòria, i el progrés el més preuat fi,
que enterrant velles memòries va obrir camí.
Des que va entrar en escena, sempre ha exhibit el seu talent,
i amb orgull se l’anomena el portentós desenvolupament.
I és veritat que val la pena gaudir d’alguns dels seus invents,
però també és cert que encadena coses i gent!

Què sostreu i què aporta? Què és el que deixa de costat?
Com afecta i què comporta?
Quin és el balanç del que s’ha perdut i guanyat?
Què sostreu i què aporta en el conjunt de tot plegat?
Què convé? Què és el que importa?
Abans no sigui massa tard...


Impacient, altera el ritme i el fa anar accelerat,
i el va tornant insostenible, però dissimula i fa com qui no ho sap.
És el gran protagonista que va dictant l’actualitat,
i costums sàvies però antigues ja ha arraconat.
Els mercats d’arreu controla, i decideix el que ens convé,
i ens ven sempre coses noves, “les que ho fan anar tot més bé”;
però no es qüestiona ni l’importa les conseqüències del seu fer.
No s’ha vist les seves vores! Creu que no en té!

Què sostreu i què aporta? Què és el que deixa de costat?
Com afecta i què comporta?
Quin és el balanç del que s’ha perdut i guanyat?
Què sostreu i què aporta en el conjunt de tot plegat?
Què convé? Què és el que importa?
Abans no sigui massa tard...


El futur no ensenya el rostre, i el manté encara incert,
però ja apunten moltes ombres que han posat al descobert
que el progrés que se’ns proposa, ve amb un monstre de bracet
desfermat, aïrat, ferotge, malcarat i esquerp.

Mentre el temps marca i transcorre, per part meva intentaré
apartar entrebancs i noses, i prescindir del que és sobrer,
i reduir el consum de coses, i triar bé allò que més convé;
Deixaré coses a fora que no voldré!
Deixaré coses a fora que no voldré!

 

S’obliden de les salvatges muntanyes

S’obliden de les salvatges muntanyes,
d’amarar-se d’arbres, sol i neu
s’encuirassen amb les seves vestimentes,
mentre tu vas dansant al ritme del cel!

Inverteixen en papers i burocràcies,
a baix preu van venent les seves conviccions,
però tu fa temps vas deixar enrere
un pesat llast ple de “neures” i pors.

No han sentit el viure que bressola,
no els atrapa algun capvespre mandrós
creuen que resolen els seus problemes,
mentre tu vas tan sols amb un ram de flors!

No han comprés el fràgil que és la vida,
la sorpresa d’existir malgrat tot...
Ignorants del caliu, de l’harmonia
mai no han entès el teu amor!

 

Va sortir de casa i no va saber tornar

Va sortir de casa i no va saber tornar,
es perdé a la plaça en les parades del mercat.
Duia el seu mòbil i documents d’identitat,
targeta de crèdit i tres codis de seguretat.
Absent d’allà on estava, sols formant part del decorat,
algú que se’l mirava digué: aquest home s’ha extraviat!
Cal que s’avisi a la família i a l’autoritat
perquè se n’ocupin i el tinguin ben controlat!
Va arribar una ambulància i a casa seva el va portar,
tan moix que semblava que s’hagués desendollat.
El metge deia que això ja passa en aquesta edat,
però que la diferència està en la seva gravetat.
Van passar tres setmanes i en res no havia millorat,
mantenia la mirada penjada de no sé quin forat!
Però un dia a trenc d’alba es va alçar tot excitat,
i cridant amb força va despertar a tot el veïnat!

Vull una terra mullada, vull rebolcar-me en el fang!
vull viure sense més traves tots els instints animals!
i si calgués alguna paraula, que sols es digui si és prou justa i és real!

Ningú no s’esperava aquell canvi tan sobtat,
però el que més inquietava era aquell crit desaforat.
Tot el incident va despertar molta curiositat,
i el fet de parlar-ne, quasi bé una necessitat
.
Algú insinuava que si s’hagués reciclat
mantindria el coratge, no es trobaria despenjat!
Altres consideraven que pogués estar afectat
per neguits i disgustos que va patir en un temps passat.
També es comentava que en aquest món tan complicat
és molt fàcil caure i anar a parar a un atzucac!
"Matrix" sempre avança, fent tot el que te programat
i molt poca cosa importen els sentiments i les voluntats.
Cadascú opinava segons les seves veritats
els motius, les causes i els arguments de tot plegat.
I el temps passava, però aquell crit ja havia arrelat,
que mes d’un diu que l’escolta tot i estan endormiscat.

Vull una terra mullada, vull rebolcar-me en el fang,
vull viure sense més traves tots els instints animals,
i si calgués alguna paraula, que sols es digui si és justa i és real!

La història d’aquest home continua i no s’ha acabat;
si jo us l’he contada és perquè fa poc m’he assabentat
que en alguns pobles i també a la gran ciutat
algunes matinades es senten crits forassenyats.

Vull una terra mullada, vull rebolcar-me en el fang,
vull viure sense més traves tota la saviesa animal,
i si calgués alguna paraula, que sols es digui si és justa i és real!


No paraules supèrflues, sobreres,
no paraules inflades que se’n van volant!
No paraules que van pel darrera
sinó que donen la cara i es van eixamplant
!
No paraules que jeuen tranqui-les,
creient-se a recer de tots els topalls!
No paraules que estan sense vida
encallades en un cercle viciós de miralls!

No paraules que tanquen dreceres,
que imposen rutines que van escanyant!
Sinó paraules que pel cos bateguen,
circulen i escalfen com ho fa la sang!
Paraules que son insegures,
que voldrien saber-se prou pures,
per poder ser el millor acompanyant
de cada instant!

Va sortir de casa i no va saber tornar,
es perdé a la plaça sentin paraules pel mercat.

 

Nadala

N’era una terra cansada
que estava perdent tot l’impuls,
i un temps que un cicle tancava,
i un procés que es veia convuls.
Incert, incert es mostrava
el sender que mena al futur...,
i així ho imdicaven
alguns responsables i saberuts.

La gent que s’adonava,
atònita estava veient
que vida i llum declinaven
en un mar d’acontentament.
Dequeia ja l’esperança
i el lluitar contra corrent,
la inèrcia guanyava
robant el destí a tot ser vivent.

Però en un estable abandonat, un nounat ungit pel cel,
en el seu si portava ja, les llavors d'unes noves arrels,
que en silenci desvetllarien vida nova, arreu!


N’era una terra cansada
per tants i enrarits desacords,
que feien que cada vegada
seguir el rumb costés més esforç.
Les coses ja s’aturaven,
no era pas per mala sort;
eixorc tot quedava
a l’ombra d’un marge esperant la mort.

Però en un estable abandonat, un nounat ungit pel cel,
en el seu si portava ja, les llavors d'unes noves arrels,
que en silenci desvetllarien vida nova, arreu!

 

La Gran Comèdia

Diabòlics i sinistres engranatges de finances i polítiques de fum:
promotores de miratges, focs d’artifici, castells de sorra, globus de llum,...
Mandataris que exhibeixen el somriure tot seguint les directrius d’uns assessors,
els “marrons” prou que els eviten, perquè els problemes no agraden gaire, i resten vots.

Heus ací davant de tots: “La Gran Comèdia”,
dirigents i governants que fan d’actors,
potentats marcant presència
vedettes que ensenyen les seves gràcies, sense pudor.

Els tecnòcrates programen el sistema, fixen normes, objectius, procediments,...
els costums van deixant enrere, creen nous ordres insostenibles i dependents!.
Els buròcrates hi aporten dramatisme, exasperen el més bondadós client,
servidors ferms inflexibles de l’erudita literatura dels reglaments.

Heus ací davant de tots: “La Gran Comèdia”,
de paranys dins laberints que van enlloc,
de encadenades inèrcies,
que converteixen a les persones en mers robots.

La justícia, i el seu món surrealista, recull dades i amuntega els expedients.
I fa avinent el dir mentides, perquè el que es busca es fer creïbles els arguments.
Militars i negociants de paus i guerres: compren, venen, proven armes més potents,
no els importa allò que esguerren, tampoc si perden el que els quedava d’enteniment!.

Heus ací davant de tots: “La Gran Comèdia”,
de paraules que trastoquen els valors
sabotegen evidències,
fan que tot sembli amb pau i amb ordre i amb lleus errors!

Heus ací davant de tots: “La Gran Comèdia”,
l’espectacle amb més audiència i difusió.
Heus ací la gran tragèdia!
de que aquesta obra no sigui una altra de molt millor!

Heus ací davant de tots: “La Gran Comèdia”,
l’espectacle amb més audiència i difusió.
Heus ací la gran tragèdia!
de que aquesta obra no sigui una altra de molt millor!

 

Guineu dolenta

N’era un poble de muntanya
arrelat en un bonic indret,
que una cosa l’amoïnava
i pertorbava el seu assossec:
Una guilla s’esmunyia
cada nit dins dels corrals,
i a les besties perseguia,
fins que a alguna enxampava
tot clavant les urpes i els ullals.

El desori s’escampava
per les corts d’aquell poblat,
i en alguna més que en l’altra
ja estava ben instaurat:
les gallines mig ferides
i els conills fora del cau,
destrosses i trencadisses,
que el pagès ja no sabia
com poder endreçar aquell sarau

Guineu dolenta, ves-te’n lluny d’aquí!
que no volem que t’emportis el que és nostre com botí!
Busca’t la vida, però no pas per aquí!
que ja n’hi ha prou! i no volem tornar-ho a advertir!


La guineu ni s’immutava
i se’n fotia d’aquell avís,
i seguia assaltant granges
i menjant carn del país.
Atacava per sorpresa,
confonent-se amb la foscor,
o posant-se de puntetes,
o arronsant tota la cua,
simulant ser un gall dels de debò.

Per Sant Jordi i pel capvespre,
rebé un tret mortal al cap,
i caigué estesa a terra,
com un tronc mig esberlat.
Però no fou causa d’alegria,
ni del fi d’aquell turment,
perquè les cries ja creixien
i sabien molt bé l’ofici
de plomar a pobres innocents.

Guineu dolenta, ves-te’n lluny d’aquí!
que no volem que t’emportis el que és nostre com botí!
Busca’t la vida, però no pas per aquí!
que ja n’hi ha prou! i no volem tornar-ho a advertir!


Les guineus es propagaren
i la plaga s’estengué,
i envaí altres contrades,
contagiant aquest seu mal fer.
I ara estan per totes bandes,
i no sols on hi ha aviram,
han estat posicionant-se
per pillar i no deixar rastres,
sabent que tal dia farà un any!

Usen totes les disfresses
i mitjans sofisticats,
tramen noves escomeses,
i empren trucs molt refinats.
Fan valer la seva urpada,
que poc o molt ens ha atrapat!
I per això no és endebades
que s’afirmi i es proclami
que aquest món està bastant guillat!

Guineu dolenta, ves-te’n lluny d’aquí!
que no volem que t’emportis el que és nostre com botí!
Busca’t la vida, però no pas per aquí!
que ja n’hi ha prou! i no volem tornar-ho a advertir!

 

La Mare Terra

Des dels inicis que dorms al bressol,
la terra
com la mare,
en silenci t’ensenya
una manera de mirar les coses
una manera de mirar-s’ho tot:


El cant dels ocells que encara no veus,
la rialla del sol entre les fulletes verdes,
la dolçor de la nit, que clou la jornada
besant-te les parpelles,
el clam de vida que et desperta i se t’endu...


I a totes aquestes coses,
i aquelles
que apareixen,
i altres que aniran venint,
hi posa nom perquè les puguis reconèixer,
perquè les puguis anar distingint.

I aquest teu mirar es fa un teu entendre,
i aquest teu copsar impregna un gest i unes maneres,
tan peculiars, que arreu manifestes de on ets i a qui expresses.
Som catalans!
ens hi ha fet la nostra mare, La terra!

*Adaptació del poema "La Mare Terra"
d'en Jordi Riera Morè.
Poemes cinètics. Ed. Viena